Instrumens de vent
- Aeròfons -
per Maria Ayguadé
Oboè
L'oboè és un instrument aeròfon, de llengüeta doble, tub cònic i tessitura aguda. El seu ús es circumscriu a la música d'orquestra i per a banda i a la música de cambra.
L'oboè es va desenvolupar durant el segle XVII a partir de la xeremia. El seu nom prové del francès hautbois (haut = alt, en el sentit de fort; bois = fusta: instrument de fusta que sona fort). El seu cos és un tub cònic format per 3 seccions: la superior, la inferior i la part del pavelló. La longitud de l'instrument, inclosa la llengüeta, és d'aproximadament 64,77 cm.
El seu so ha estat descrit com acre, nasal, penetrant, aspre, ronc i abellutat. Aquests adjectius representen les qualitats més òbvies de la doble llengüeta, qualitats que ho distingeixen d'altres instruments.
Fagot
Fent la comparança amb la veu humana, si l'oboè és la soprano, el fagot seria el tenor de la famÃlia. El seu nom deriva de l'italià fagotto, que significa feix de branques o de llenya. Això és degut a que el fagot va néixer al acoblar dues bombardes baixes. AixÃ, lligades i comunicades pels peus, deurien tenir l'aparença d'un feix de llenya.Aquest experiment es feu a finals del segle XVI, i al segle XVII ja apareix com a tal. També s'anomenava dociam, ja que entre els seus avantpassats també trobem les dolçaines greus, a frança basson i a Catalunya baixons. L'instrument està format per dos tubs paral·lels, tant integrats l'un amb l'altre que gairebé semblen un de sol. Amb una llargada de 1'35 metres és dels instruments més greus de l'à mbit musical. Produeix el so insuflant l'aire dins de l'instrument a través d'una doble llengüeta de canya muntada en un canonet anomenat tudell. És el mateix sistema que els oboès, però les canyes són més amples i el tudell més llarg i corbat per tal de poder tenir accés amb els llavis.Donada la seva envergadura l'instrumentista se'l posa inclinat, de manera que el pavelló queda situat per damunt del cap del músic.
Embocadura de llengüeta de doble canya