top of page
Instrumens de vent
- Aeròfons -
per Maria Ayguadé
Parts de la flauta
Tub, generalment de fusta, que conté a l'extrem un bec o embocadura que s'adapta als llavis de l'instrumentista. Té un forat estret i rectangular a la part superior amb un bisell perquè xoqui el corrent d'aire, sortint part del doll a l'exterior i l'altre es dirigeixi amb força a dins del tub.
El cos de la flauta de bec, que fa la funció de caixa de ressonà ncia, és un tub obert amb 8 forats, set a la part anterior i un a la posterior. Quan més forats es tapen més llarg és el recorregut de l'aire i per tant més greu és el seu so.
FamÃlia
Existeixen diferents mides de flautes de bec i s'anomenen de la més aguda a la més greu:
Sopranino
Soprano
Contralt
Tenor
Baix
Embocadura de bec
La flauta de bec és un instrument de vent d'origen molt antic, que tradicionalment sempre s'havia fet de fusta fins al segle XX en que es va veure la possibilitat d'utilitzar el plà stic per a la seva fabricació. El seu so es produeix quan el buf de l'intèrpret arriba a l'orifici on està ubicat el bisell o també anomenat trencavent, un mecanisme emprat per altres instruments de bisell com ara l' orgue o el flabiol. El seu so és extraordinà riament clar i dolç. La flauta de bec va ser popular a l' edat mitjana i va ressorgir en el segle XX, en dos vessants destacades:
-La recuperació de la interpretació de la música històrica amb els instruments originals pels quals va ser escrita.
-La seva idoneïtat pedagògica per a l'ensenyament de música a l'escola com per l'atractiu que representa per a molts intèrprets aficionats.
Avui, malgrat que molta gent el veu com a un simple instrument per a nens, el cert és que hi ha molts grans intèrprets professionals que demostren à mpliament tota la capacitat de l'instrument recuperant aixà el prestigi que havia tingut en el seu moment.
bottom of page